Per una FEEC forta i independent

Va ser la trobada més breu, causada per una maniobra o malentès de la Vegueria (que coincidia el mateix dia i se’ns va convidar a fer el debat quan s’acabés, per poder afegir’s-hi els que vulguéssin i no trencar les reunions) i no vam poder exposar el nostre projecte ni rebre propostes dels assistents. Amb tot, agraim l’acollida del CE del Bages i la predisposició del seu president, així de tots els assistents, especialment la d’aquells que se’ls feia tard per arribar a casa. Tornarem a Manresa durant la campanya!

Tweet

Agraim la participació activa de la trentena de persones que han assistit aquest vespre a l’acte de Barcelona. Molt especialment a alguns membres destacats de diverses entitats els quals respectem per la seva trajectòria en el món excursionista i que han contribuit amb suggeriments, valoracions i idees que reforcen el nostre projecte. Tanmateix, el suport explícit i públic que s’ha escoltat entre els assistents ens esperona encara més en el nostre ferm compromís.

Demà ens trobem a MANRESA!

Tweet

En la segona sessió de reunions ens hem reunit un bon grup d’entussiastes excursionistes que hem estat a punt d’esmenar el mon… però ens hem quedat amb una bona colla d’idees per fer més forta la FEEC i l’excursionisme.

Tweet

“Muntanyes de Paper”

Papers de Joventut nº 47 – Juny‘03

Defensant els drets de l’excursionisme

MANIFEST PEL LLIURE I RESPONSABLE ACCÉS A LA MUNTANYA

Davant de la pressió que pateix el món excursionista amb la proliferació de normes que dificulten les tradicionals activitats a la muntanya i que en molts casos s’han fet sense consultar el col·lectiu excursionista i sense tenir en compte la nostra llarga tradició en la defensa i divulgació del medi natural, els muntanyencs reunits en el Parc Nacional d’Aigüestortes i Llac de Sant Maurici, d’acord amb els criteris que van impulsar la "Declaració del Tirol" per part de la Unió Internacional d’Associacions d’Alpinisme (UIAA) i el manifest elaborat per tots els estaments que representen el col·lectiu muntanyenc de l’estat espanyol i fet públic amb motiu de l’Any Internacional de les Muntanyes, volem manifestar:– Que en totes les actuacions i normatives que es portin a terme relacionades amb les activitats en el medi natural, es tingui en compte la opinió dels muntanyencs expressada a través de les institucions que representen el nostre col·lectiu.– Que la pràctica excursionista en totes les seves manifestacions tingui la consideració d’activitat tradicionalment realitzada en el medi natural i que aquesta consideració estigui recollida a les normatives de forma concreta i no tan sols a les declaracions d’intencions.– Que a les regulacions dels espais naturals es diferenciï clarament els visitants ocasionals amb caràcter turístic, dels muntanyencs que practiquem els nostres esports d’una manera habitual i responsable amb el medi, i per tant s’han de tenir en compte les nostres necessitats específiques.– Que l’ús responsable permet conservar el nostre valuós patrimoni natural i cultural, convençuts que l’activitat esportiva és compatible amb la conservació del medi natural i més concretament amb els declarats com a Espais Naturals Protegits.– Que les actuacions que pretenen protegir el medi natural han d’estar basades en les regulacions consensuades i no pas en les prohibicions que no sempre estan avalades per una base científica, i per tant reclamem: el nostre dret a l’accés lliure i responsable al medi natural, practicar els nostres esports en les condicions de seguretat adients i no patir més limitacions que les estrictament justificades.– Que és imprescindible que les normatives dels diferents espais naturals segueixin, en els aspectes fonamentals, uns criteris homogenis que afavoreixin el seu coneixement per part de tots els usuaris i de manera especial del col·lectiu muntanyenc. Avalats per la nostra pròpia història, els excursionistes desitgem col·laborar activament en les polítiques de conservació i desenvolupament del medi natural, així com en els òrgans de participació i de gestió dels mateixos i en els processos d’elaboració de les seves normatives específiques.  

Aquest manifest es va llegir els passats dies 5 i 6 de juliol a Aigüestortes durant els actes reivindicatius organitzats per la FEEC (Federació d’Entitats Excursionistes de Catalunya) a la qual van assistir unes 200 persones, representant més de 30 entitats excursionistes catalanes i amb el suport de l’excursionisme internacional.

El motiu n’és el decret de la Generalitat de Catalunya aprovant el PRUG (Pla Rector d’ús i gestió del Parc Nacional d’Aigüestortes i Estany de Sant Maurici) el qual, a més de regular l’accés del parc (tot i que permet l’entrada de taxis) i altres normatives lògiques, en l’article 23  prohibeix el senderisme en alguns zones i en la resta el limita només a camins, en l’article 24 prohibeix l’alpinisme, l’escalada, l’esquí de muntanya i les raquetes de neu en moltes zones i fora de les valls i no permet el surf de neu, i en l’article 25 prohibeix el bivac i l’acampada en tot el parc.

Aquest PRUG que pretén salvar aquests espais naturals ha estat inventat pels mateixos que treuen rendiments del parc (promovent-ne el turisme banal i muntant-li infrastructures), pels mateixos que signen ampliacions de pistes d’esquí (com la de Baqueira), pels mateixos que es salten qualsevol norma si els interessos ho justifiquen (com la caça o el trànsit rodat de taxis) i pels mateixos que inconscientment aproven el PRUG incloent-hi prohibicions en contra dels drets fonamentals del col·lectiu excursionista.

Com a membre d’un organisme internacional he comprovat amb sorpresa que no hi ha precedents d’aplicació de limitacions de l’excursionisme com aquest PRUG en tota Europa (fins i tot es va retirar a França el dret d’acampada per pernoctació dins el projecte de protecció del Parc Nacional de la Vanoise, gens agressiu amb els excursionistes).

Això ens demostra que els òrgans polítics que autoritzen la construcció de pistes d’esquí o carreteres i urbanitzacions per pur interès econòmic, pretenen ser més puristes que ningú en uns espais magnífics on l’excursionisme ha estat el pioner visitant de fa més de cent anys, tot respectant-lo sempre, com ha fet fins ara. L’estan cagant i l’excursionisme reaccionarà, sobretot perquè no hi té interessos especulatius. Molts d’ells, si, i potser només pretenen implantar aquestes normes com a torna d’alguna altra cosa. Si de veritat volen, però, salvaguardar la muntanya, que comencin per obligar a desmuntar instal·lacions obsoletes d’obres hidroelèctriques, a tancar pistes i carreteres, i que desmantellin totes les estacions d’esquí. Després en parlem de l’impacte que pot produir un bivac a peu de paret o una via d’escalada o una passejada en uns indrets on l’excursionisme sempre ha estat, i l’accés del turisme es cosa de fa quatre dies.

@ Jordi Quera – Juny’’03    

Foto 1: L’excursionisme predica allò de deixar les coses millor de com s’han trobat, tot respectant el medi. El bivac o la instal·lació d’una tenda durant una activitat de muntanya no pot ser prohibida. (foto Jordi Quera)

Foto 2: L’escalada dins el parc queda prohibida en moltes zones amb el PRUG. En la foto, la via del Diedre a les Agulles d’Amitges (foto Jordi Quera)

Tweet

“Muntanyes de Paper”

Papers de Joventut nº 29 – Maig‘00

Els refugis de muntanya

“Entenem-nos: els refugis fan falta perquè la resistència humana té un límit…/… A més, un refugi ben emplaçat no fa pas malbé el paisatge, i, en canvi, pot convertir en assequible la bellesa d’aquest mateix paisatge.” (Franz Schrader – Escrit del 1898 d’aquest gran pirineista francès)

La  història dels refugis del nostre entorn proper comença a finals del segle XIX, quan el compte Russell –el 1877– va fer construir una cabana emparada en una bauma a la paret del Cilindre de Marboré. Pocs anys més tard, Russell va fer excavar en la roca les coves-refugi de la Bretxa de Roldà i les de prop del cim de la Pique Longue del Vignemale. A cavall entre la fi del segle XIX i els inicis del XX, al vessant francès es varen construir els primers refugis i augmentà, tot seguit, el millor coneixement dels Pirineus i les grans ascensions.

Al nostre país, el 1909, el C.E.C. va inaugurar el primer refugi d’Ulldeter com a precursor dels refugis catalans. El mateix C.E.C. va encapçalar la iniciativa a la resta de l’estat amb el refugi de La Renclusa, que fou construït entre el 1913 i el 1917. A part del C.E.C., cal destacar la construcció del Refugi de la Vall Ferrera, el 1935, com a primer refugi del Comitè Català de Refugis. Aquest comitè, però –i com a òrgan de gestió de la F.E.E.C.– va impulsar la seva tasca de continuïtat amb el refugi Lluís Estassen del Pedraforca, inaugurat el 1948.

Actualment, als Pirineus, hi ha més de 150 refugis guardats i uns altres 50 de lliures. A Catalunya, en son més de 60 –molts dels quals guardats– i ofereixen als excursionistes tot tipus de serveis: des dels més bàsics com la pernoctació en lliteres, flassades, lavabos, aigua corrent i menjars, fins a les reserves per ràdio, prediccions meteorològiques, telèfon per a emergències, dutxes d’aigua calenta, guies acompanyants, calefacció, o venda i lloguer de material de muntanya. Apart d’aquests serveis, clarament orientats a refugiar als excursionistes tot garantint els límits actuals de la resistència humana –fa cent anys no es podia garantir un rescat en poques hores i avui seria absurd no utilitzar-lo– hi ha alguns casos que ens fan reflexionar sobre la conveniència d’alguns serveis per a seguir fidels a l’esperit inicial del refugi de muntanya.

La nostra arrelada cultura excursionista –i afortunadament, en algun cas, la manca de pressupostos– ens ha allunyat de grans construccions i de serveis superflus, que assimilen a un hotel a alguns suposats refugis ubicats en indrets d’alta muntanya amb sales de TV, habitacions i serveis individuals, llençols… i especialment, ubicats en grans edificacions, gens integrades amb l’entorn.

És evident que aquestes construccions no son res en comparació amb les aberracions paisatgístiques i les instal·lacions que provoquen les estacions d’esquí, però cal ésser-ne conscients i mantenir-nos en aquesta línia.

Des d’un altra perspectiva –i contrastadament real– el regentar un refugi és una tasca molt dura, i sobretot a l’hivern. Enguany he pogut viure aquesta experiència de prop, quan una tempesta de neu ens va aïllar tres dies, fins i tot sense comunicacions durant moltes hores, amb les conseqüents congelacions de canonades, manca del corrent, etc. Aquest va ser un fet que es repeteix, però que no és res si tenim en compte les aproximacions per a obertures en condicions de tot tipus –amb el risc que comporta d’allaus, mal temps… – avituallaments amb llargues hores de marxa amb pes, anul·lacions de reserves, fred…

Els refugis tenen quelcom d’especial, son un oasi a la muntanya, i han d’integrar-se perfectament en aquest espai, i els guardes ho son per vocació, i si seguim tenint refugis amb el tarannà que els identifica, seguirem gaudint d’estades inoblidables en grans paratges, per als bons moments passats a la muntanya.

@ Jordi Quera – Maig’00    

El refugi d’Amitges, amb els Encantats davant seu, integrat en un paisatge excepcional. [Fotografia de Jordi Quera]

Tweet

Els valors formatius de l’excursionisme

“Per damunt de tot veiem en l’excursionisme un medi que pot canviar la manera d’ésser de les generacions d’ara, generacions sense fe, sense voluntat, sense energia.”

Aquest text sortí publicat el 5 d’Octubre del 1928, al número 13 del periòdic quinzenal Excursionisme i sota el títol de “Calen definicions?”. Queda clar que la preocupació per les crisis de valors de la joventut ve de lluny. Tanmateix hi ha molts textos d’aquella època en aquest sentit i també d’altres escrits per la generació posterior, i d’altres de la següent, i d’altres… dient coses similars.        

Quan al concepte d’excursionisme des d’una percepció ideològica, també dels anys vint i del periòdic Excursionisme n’extraiem el text següent: “En aquest aspecte l’excursionisme deixa d’ésser estrictament un deport; l’excursionisme esdevé en una virtut social, un credo humà la fita del qual és l’humanització de l’home; l’emancipació de l’home com a fenomen natural.”^[1]

Més endavant, la filosofia de l’excursionisme evoluciona cap a conceptes –potser més místics– que ressalten els valors de pes que més formen en l’excursionisme. L’amistat, l’amor i el respecte a la natura, la solidaritat, compromís amb l’objectiu i amb l’esforç, l’autoestima, l’instint de superació i el de conèixer les pròpies limitacions, com ho explica Walter Bonatti  en el llibre “Els grans dies”: “Crec que la primera qualitat d’un ésser vivent és el coratge, en qualsevol dels seus aspectes. En l’home admiro el coratge de l’acció, però encara n’admiro més el coratge de la renúncia.”^[2]       

A continuació, citaré alguns textos de diferents èpoques que reforcen altres continguts formatius de l’excursionisme i els seus valors. Així comença el llibre del matrimoni Jolis-Simo “Esperit i tècnica de la muntanya” del 1966: “Les virtuts que distingeixen l’excursionista muntanyenc, són més necessàries ara que mai, degut a la universalitat dels problemes espirituals, socials, polítics, econòmics i científics. Cal paciència i perseverança, voluntat i capacitat d’imaginació i de treball, per a concebre i portar a cap amb prudència, belles i importants empreses, amb una clara visió dels perills i dificultats, que se’ns poden posar al pas, però tot això, acompanyat d’una sòlida fe a vèncer-los. Això no ens serà difícil si hem aconseguit palatinament una formació sòlida, en aquesta escola de la muntanya, i que l’excursionisme ens ensenya a adquirir”.^[3]

En un text anterior, escrit cap el 1944 i publicat 15 anys més tard per l’associació excursionista de Reus, Joaquim Santasusagna deia: “L’excursionisme, per tant, és una escola. Lluís Nicolau d’Olwer el qualificà d’escola de solidaritat, perquè un hom hi és per tots i tots per cadascú i plegats s’hi sumen i gairebé s’hi multipliquen; d’escola d’altruisme, perquè cada individu treballa pels altres; d’escola de lleialtat, perquè no s’hi poden fingir qualitats que no es tenen; d’escola de disciplina, perquè ens avesem ensems a obeir que a comandar, el primer sense inhibiment i el segon amb responsabilitat; d’escola d’amor a la naturalesa i a la pròpia terra, perquè ningú no estima allò que no coneix; d’escola de civisme, perquè tothom defensa allò que estima”.^[4]

Josep Iglésies, geògraf i historiador autor de llibres d’excursionisme entre els quals s’ha de destacar els dos volums de “L’enciclopèdia de l’excursionisme” va citar, el 1973, en un curs de muntanya de la UEC: “Avui tothom sent un afany espiritual, més o menys accentuat, i es commou davant l’esplendor d’un paisatge, i fins les belleses naturals son explotades turísticament i comercialment. I tanmateix la preparació i l’educació de la societat perquè això s’arribés a produir és obra, entre nosaltres, de l’excursionisme”.^[5] 

És evident que en els entorns excursionistes sempre s’han transmès uns valors inherents al tarannà de l’excursionisme català. L’excursionisme formatiu ha defensat sempre uns principis que els que hem sortit d’excursió amb grups d’entitats excursionistes haurem percebut en sentències tan aclaridores com “Ha de caminar al davant el més lent, així tots farem el cim”, o “Mentre caminem recollirem deixalles", o "hem de deixar les coses millor de com les hem trobat” –la darrera frase és de Baden-Powell– o “Els camins son savis”, o "cal asserenar-se, i mirar el mapa plegats", o "fem enrera, la muntanya no es mourà i ja hi tornarem!"…/…

Totes aquestes cites s’han recollit d’escrits de publicacions excursionistes, algunes força recents, amb la qual cosa podem assegurar que aquests principis es mantenen, fins i tot per damunt dels "kumbaia" i els focs de camp, que malgrat ésser sentits, semblen menys arrelats.

@ Jordi Quera – Juny’00

La formació de les tècniques de muntanya ha d’acompanyar-se d’una formació personal que inculqui els valors excursionistes. [Fotografia de Jordi Quera]

Tweet

RESUM DE LA REUNIÓ A TÀRREGA

El passat dissabte, desafiant el vent, el temporal, les apagades elèctriques i el futbol, Jordi Quera i altres membres de l’equip varem fer la primera sessió per a debatre el futur de l’ excursionisme i la FEEC a Tàrrega, a la seu de la Agrupació Excursionista Urgell. 

Agraïm als/les assitents/es la seva presència, així com l’esforç de tots els altres que no vam poder ser-hi pels efectes metereològics. També agraïm molt sincerament les mostres de suport rebudes per aquest acte.

Demà ens veiem a Esplugues!

Tweet

Si vols contactar amb nosaltres, ara tens una nova eina, El nostre grup al facebook. Uneix-t’hi!

Tweet

Notícia publicada al diari AVUI, pàgina 41. Dissabte, 24 de gener del 2009

http://multimedia.avui.cat/pdf/09/0124/090124diari041.pdf

Tweet

Notícia publicada al diari AVUI, pàgina 53. Dilluns, 1 de desembre del 2008

http://paper.avui.cat/article//esports//147216/martingala/daltura.html

Les autoritats esportives espanyoles han decidit passar a l’atac. Ja no es tracta de jugar a la defensiva quan una federació catalana intenta treure el nas a l’escena internacional, o de mirar de reaccionar com sigui quan es treu alguna cosa més que el nas. Ara el Consell Superior d’Esports (CSD) vol prendre la iniciativa; cap modalitat és minoritària quan es tracta de tallar les ales al moviment d’internacionalització de l’esport català.

Es demostra amb el recent cas de les curses de muntanya, en què el ressò dels èxits d’Agustí Roc primer i Kilian Jornet -considerat el millor del món- després han situat Catalunya com una de les primeres potències del món, la primera en aquest 2008 que s’acaba. Ho seguirà sent, però des del juliol ja no és membre de la federació internacional després d’una martingala de la Federación Española de Deportes de Montaña (FEDME), que va aconseguir en una sola reunió desmuntar l’ens internacional vigent, crear-ne un de nou, ser-hi admesa i fer-ne fora les federacions catalana i basca.

Des del 1995 existeix a nivell mundial la Federació d’Esports en Altura (FSA), que agrupa les modalitats de marató de muntanya, cursa de muntanya i quilòmetre vertical. Des del 1998 la Federació d’Entitats Excursionistes de Catalunya (FEEC) n’era membre, i això permetia que qualsevol atleta català competís com a tal.

Medalla al mèrit del CSD

El passat 19 de juliol, però, en una reunió a Itàlia, la FSA es va refondre en la International Skyrunning Federation (ISF). La gran novetat del canvi, i gairebé única, va ser la inclusió -sense votació del ple de l’assemblea- de la FEDME com a nou membre. Amb ella, es va acordar canviar estatuts i deixar fora com a membres de ple dret les federacions catalana i basca (Euskal Mendizale Federazioa) amb l’argument d’una sola veu per Estat.

Tot plegat, esclar, després d’un llarg exercici de pressió per part, paradoxalment, de quatre dirigents esportius catalans, exdirectius de la FEEC: Joan Garrigós i Lluís López com a president i gerent de la FEDME, Jordi Marimon des de la secretaria general de la ja antiga FSA -la manté en la ISF- i Jordi Colomer des de la Federació Internacional de Muntanyisme. Cal dir, i no és una banalitat, que Garrigós havia estat distingit dos mesos abans (el 27 de maig, exactament) amb la medalla de plata al mèrit esportiu per part del CSD.

A més, aquesta nova ISF plantejava un període de transició en què havia de ser governada encara per la FSA abans no s’estableixi a la seu oficial de Suïssa (prevista per al gener). En canvi, està cremant etapes a velocitat rècord i gestionada per la nova executiva de la ISF. Per exemple, hi va haver una reunió a Barcelona (18 de novembre), a la seu de la FEDME. A banda, s’ha creat un nou campionat d’Europa, per al qual oportunament la FEDME ha convocat ja deu atletes (catalans i bascos, esclar) per competir per Espanya. Difícil que hi renunciïn perquè l’espònsor de la majoria, Salomon, ho és també de la FEDME.

Justificació olímpica

L’excusa oficial que s’ha venut a nivell internacional per al canvi, expliquen a l’AVUI fonts pròximes, és una pretesa ambició olímpica per a alguna de les tres modalitats (cursa, marató o quilòmetre vertical). La presència de Catalunya o Euskadi resultaria incòmoda perquè no entren en els paràmetres de la Carta Olímpica (nacions o Estats reconeguts per l’ONU).

La FEEC i l’EMF queden ara només com a membres associats (sense dret a vot ni a proposta) juntament amb una nova i sospitosa aparició, la Federació d’Esports de Muntanya de la Comunitat Valenciana. Amb tot, l’AVUI ha pogut saber que s’està articulant tant un moviment de protesta per part dels clubs catalans com una possible denúncia per irregularitats estatutàries en la conversió de la FSA en ISF.

Tweet