“Muntanyes de Paper”
Papers de Joventut nº 29 – Maig‘00
Els refugis de muntanya
“Entenem-nos: els refugis fan falta perquè la resistència humana té un límit…/… A més, un refugi ben emplaçat no fa pas malbé el paisatge, i, en canvi, pot convertir en assequible la bellesa d’aquest mateix paisatge.” (Franz Schrader – Escrit del 1898 d’aquest gran pirineista francès)
La història dels refugis del nostre entorn proper comença a finals del segle XIX, quan el compte Russell –el 1877– va fer construir una cabana emparada en una bauma a la paret del Cilindre de Marboré. Pocs anys més tard, Russell va fer excavar en la roca les coves-refugi de la Bretxa de Roldà i les de prop del cim de la Pique Longue del Vignemale. A cavall entre la fi del segle XIX i els inicis del XX, al vessant francès es varen construir els primers refugis i augmentà, tot seguit, el millor coneixement dels Pirineus i les grans ascensions.
Al nostre país, el 1909, el C.E.C. va inaugurar el primer refugi d’Ulldeter com a precursor dels refugis catalans. El mateix C.E.C. va encapçalar la iniciativa a la resta de l’estat amb el refugi de La Renclusa, que fou construït entre el 1913 i el 1917. A part del C.E.C., cal destacar la construcció del Refugi de la Vall Ferrera, el 1935, com a primer refugi del Comitè Català de Refugis. Aquest comitè, però –i com a òrgan de gestió de la F.E.E.C.– va impulsar la seva tasca de continuïtat amb el refugi Lluís Estassen del Pedraforca, inaugurat el 1948.
Actualment, als Pirineus, hi ha més de 150 refugis guardats i uns altres 50 de lliures. A Catalunya, en son més de 60 –molts dels quals guardats– i ofereixen als excursionistes tot tipus de serveis: des dels més bàsics com la pernoctació en lliteres, flassades, lavabos, aigua corrent i menjars, fins a les reserves per ràdio, prediccions meteorològiques, telèfon per a emergències, dutxes d’aigua calenta, guies acompanyants, calefacció, o venda i lloguer de material de muntanya. Apart d’aquests serveis, clarament orientats a refugiar als excursionistes tot garantint els límits actuals de la resistència humana –fa cent anys no es podia garantir un rescat en poques hores i avui seria absurd no utilitzar-lo– hi ha alguns casos que ens fan reflexionar sobre la conveniència d’alguns serveis per a seguir fidels a l’esperit inicial del refugi de muntanya.
La nostra arrelada cultura excursionista –i afortunadament, en algun cas, la manca de pressupostos– ens ha allunyat de grans construccions i de serveis superflus, que assimilen a un hotel a alguns suposats refugis ubicats en indrets d’alta muntanya amb sales de TV, habitacions i serveis individuals, llençols… i especialment, ubicats en grans edificacions, gens integrades amb l’entorn.
És evident que aquestes construccions no son res en comparació amb les aberracions paisatgístiques i les instal·lacions que provoquen les estacions d’esquí, però cal ésser-ne conscients i mantenir-nos en aquesta línia.
Des d’un altra perspectiva –i contrastadament real– el regentar un refugi és una tasca molt dura, i sobretot a l’hivern. Enguany he pogut viure aquesta experiència de prop, quan una tempesta de neu ens va aïllar tres dies, fins i tot sense comunicacions durant moltes hores, amb les conseqüents congelacions de canonades, manca del corrent, etc. Aquest va ser un fet que es repeteix, però que no és res si tenim en compte les aproximacions per a obertures en condicions de tot tipus –amb el risc que comporta d’allaus, mal temps… – avituallaments amb llargues hores de marxa amb pes, anul·lacions de reserves, fred…
Els refugis tenen quelcom d’especial, son un oasi a la muntanya, i han d’integrar-se perfectament en aquest espai, i els guardes ho son per vocació, i si seguim tenint refugis amb el tarannà que els identifica, seguirem gaudint d’estades inoblidables en grans paratges, per als bons moments passats a la muntanya.
@ Jordi Quera – Maig’00
El refugi d’Amitges, amb els Encantats davant seu, integrat en un paisatge excepcional. [Fotografia de Jordi Quera]
